Tornar a casa

Tornar a casa ha sigut un repte. Diuen que "tornar a casa és la millor part de l'aventura'' i no us ho negaré.

Dir adéu a les Filipines no ha sigut fàcil. He conegut a gent tan interessant i especial que m'he despedit, sempre, amb llàgrimes als ulls.

Ara fa set mesos vaig agafar la maleta per emprendre un dels reptes més emocionants que he tingut mai. A casa havia tancat moltes etapes i marxar significava la possibilitat de seguir creixent, de desconnectar i de tornar a connectar amb mi mateixa.

Després de tots aquests mesos i amb una mica de perspectiva me n'adono que tot ha passat molt ràpid i ha sigut molt intens. 

La gent, quan em pregunta què he après de Filipines, em deixa muda durant uns segons. Han passat tantíssimes coses que ordenar-les és com muntar un trencaclosques gegant. 

Puc afirmar, sense cap mena de dubte, que m'he fet més gran. No voldria pas caure en un tòpic però, que coi, és que és veritat!

Descobrir-los, als Filipins i la seva manera de viure, m'ha permès trencar esquemes i alguns estereotips. He tingut la oportunitat d'escoltar i aprendre, d'intentar i fer l'esforç d'entendre que el món no funciona als nostres peus i he tingut la sort d'anar-me despullant poc a poc d'una ''mentalitat colonitzadora'' que sovint vestim sense saber-ho. 

Anar a Filipines doncs, no m'ha fet ser millor persona, ni millor mestra, ni millor '' res''. Anar a Filipines ha sigut una raó de canvi, d'aprenentatge i de creixement . 

Enfrontar-se a situacions que a casa no tolerem, a idees que s'oposen a les teves, a la vida en comunitat,  a una cultura diferent, etc... ha sigut una provocació permanent que m'ha posat a prova i m'ha permès construïr coneixement convertint-se en una porta d'alliberament personal. 

Perquè ens entenguem bé: viure a Filipines no sempre ha sigut genial, però totes les adversitats que he trobat pel camí m'han fet pensar, reflexionar i aprendre, repeteixo: APRENDRE. 

N'estic infinitament agraïda, no us podeu imaginar quant! Agraïda a moltes persones: a l'Eduard, a l'Escola Pia de Catalunya, a la família i als meus amics. Però sobretot als filipins i a la Laura, per haver-me acompanyat en aquest trocet de vida tan intens i tan bonic. 

I sí, tot i que sovint ens en n'oblidem, m'agraeixo a mi mateixa la valentia d'agafar les maletes i marxar a l'altra punta del món; de tenir ganes de tornar a casa i de poder compartir una mica de les Filipines amb tots vosaltres. 

Desitjo que tornar no sigui un punt i final a aquesta història perquè 
tinc ganes de seguir treballant i aprenent de les persones i del món. 

Salamat sa tanan (gràcies a tothom). 

Núria Martínez Sarrau