Reflexions d'una visita al Senegal.

Senegal, 10 al 17 de desembre de 2018

Moviments, sentiments, ànsies, pors, alegries i felicitat, aquestes poden ser algunes de les paules que van dur les nostres motxilles. Però per plasmar-ho què millor que explicar-ho.

Així va anar: vam anar a Senegal buscant baobabs, cabres, casetes, camins de sorra, pous, sol... i infants, molts infants. Vam trobar una realitat, o millor la realitat ens va trobar a nosaltres. 

Vam conèixer persones, persones amb il·lusions i pors que tampoc eren molt diferents de les nostres, però sempre, amb un somriure i amb ganes d’un futur, no diríem millor sinó diferent. 

El temps, el valor del nostre temps! Allà el temps és la vida, la vida sigui a ciutat o a medi rural. Aquest temps t’atrapa amb tanta màgia, que les hores no són hores són moments de sol o d’estrelles. 

El cel, tan ample que t’has de girar per veure´l de nit ple d’estrelles i de dia d’una llum encisadora que el sol et regala. 

Arbres immensos, converses sense rellotge ni preses, persones que viuen per regalar un somriure, que lluiten per obtenir canvis al seu entorn, que viuen sempre mirant a l’horitzó com si fos el primer dia. 

Han estat molts Km amb cotxe i si ho calculéssim en peus serien milions. Però ho tornaríem a fer, a fer i fer...

Aquests 60 anys de presència escolàpia, duent una tasca imparable i desenvolupant projectes a les diferents regions de Senegal ens ha fet adonar que la nostra tasca aquí ha de ser emmirallar-nos en la d’allà. 

Recorre aquest país de color visitant: Mbour, Sokone, Karang, Kaolak, creuar Gàmbia, Ziguinchor, Kolda, Ossouye, M’lomp, Kabrouse, Mampatin, Tambacounda, i Dakar, et fa viure, senzillament VIURE. Visitar les escoles de Santa Therese,Casamance, Joseph Faye, Thiaroye, Sam-Sam, les granges escoles o internats i veure les il·lusions dels nens i nenes, dels nois i noies, dels mestres i dels escolapis se’t fa petit dir “merci”.

I que ens enduem d’això? 

Diríem que la sensació diària ha estat despertar-nos i pensar: què viurem avui? A qui coneixerem? On anirem ? Aquest sentir-nos vius i entregats amb l’impuls de fugir del que coneixem, per trobar-nos amb el que és nou i imprevisible per a nosaltres. Amb un nou repte, amb nosaltres i amb els altres (veure com darrera de cadascú hi ha tota una història).

Aquestes vivències ens van fer un regal, una lliçó d’optimisme. Mai saps que trobaràs, però perceps que tot respira amor, el més gran que un es pot imaginar. Et pots adonar que moltes vegades carregem dins la nostra pròpia motxilla més pesos dels que necessitem, fins que t’adones que la felicitat viu entre el temps, on les preses i rellotges no existeixen, on la germana o germà gran porta el germà petit, ajuda a les tasques de casa i va feliç a l’escola.

Fent el viatge ens hem apropat a la pressa de viure. Perquè hem comprovat que tot se’n va: el baobab més bonic, la nit més estrellada, les converses amb persones que s’han obert de bat a bat. Ens hem trobat amb el vertigen de veure que tot neix, es viu i també desapareix. Que hi ha persones, moments, imatges que estimaràs i retindràs per sempre.

Quan vam marxar ens van dir que tornaríem pensant que ”alguna cosa dins nostra hauria canviat” i de fet va ser així! Gràcies a persones com: en Carles Gil, per encomanar-nos un entusiasme sense límits, gràcies al Miquel Betbesé, al Josep Artigas i al Ferran Sans per la tasca incansable de veure créixer projectes, gràcies al Samson i el Bertran per fer-nos de guia, gràcies a la Mireia Gil per acompanyar-nos i explicar-nos amb il·lusió el dia a dia de la nostra estada, gràcies a les comunitats escolàpies per acollir-nos i a totes les mestres i mestres per obrir-nos les portes de les escoles. 

Que la gràcia d’aquesta experiència no sigui només arribar d’una part del món, sinó que també arribi a alguna part de nosaltres mateixos.

GRÀCIES!  

Fany Montserrat

Filipines: tòpics i realitats

En aquesta entrada al blog volem parlar d'una de les coses que més ens ha sorprès de la nostra estada a Davao i, en general, a Les Filipines.

És probable que si us demanéssim que penseu en Les Filipines us aparegui al cap "la típica" imatge d'un/a nen/a mal vestit/da, brut/a i passant gana. Doncs ara ja us la podeu treure del cap perquè això no és sempre així. És veritat que, tal com els filipins ens han explicat, hi ha regions realment empobrides i persones que passen gana, no poden dutxar-se, no poden anar a l'escola… Nosaltres no ho hem vist en primera persona i, per tant, per no ficar la pota, no en parlarem.

El que sí que coneixem és l'escola de Davao i el seu entorn. D'una banda, els infants i els adolescents que van  a l'escola privada Calasanz de Davao Academy tenen un estil de vida molt semblant al d'una família com la nostra a Catalunya. Gaudeixen d’activitats semblants a les nostres: juguen a jocs i a videojocs, practiquen esports, passen tardes en el centre comercial, van al cinema, alguns van de vacances… Creiem que el seu nivell econòmic els permet tenir accés a certes comoditats com: el vehicle privat, dispositius electrònics i electrodomèstics, assistents de la llar, etc.

D'altra banda, al mateix carrer de l'escola hi viuen un seguit de famílies que tenen un dia a dia molt diferent. Si ens centrem en les criatures, que coneixem perquè vénen a l'escola els dissabtes a fer tallers amb els germans de la comunitat, no estan escolaritzats. Sobretot, estan pel carrer i juguen a jocs tradicionals. Alguns ajuden en les tasques domèstiques i als pares, que molts d'ells no tenen feina. Les cases on viuen són senzilles i no gaire consistents: estan construïdes en terrenys que pertanyen a un terratinent que els pot demanar d'abandonar les terres i, per tant, les cases. A més, part d'aquesta gent no té fàcil l'accés a l'aigua, cosa que fa que tinguin manca d'higiene.

A més a més, tenim l'experiència de Kiblawan, l'altre poble on hem estat. La regió en si és més senzilla, però la immensa majoria tenen una casa on viure, menjar, una feina, família, perspectives de futur. En general, no tenen rentadora, ni vehicle privat, ni van al dentista. Tanmateix, organitzen festes amb els amics i veïns on el menjar no hi falta i viuen una vida molt assossegada.

Així, doncs, quan la gent ens pregunta per com es viu a Les Filipines, nosaltres responem que a les ciutats els contrastos són més visibles, mentre que als pobles les diferències estan més llimades. A grans trets, la població té una casa, una família, menjar i feina. En definitiva, tenen les necessitats bàsiques cobertes i tenen un ritme de vida que molts de nosaltres envejaríem.