Polykastro (Grècia) - 24/7 : 24 hores / 7 dies setmana

Vint-i-quatre hores, set dies a la setmana - 24/7.

Fa trenta-vuit dies que vaig arribar, i pocs són els moments en els que deixo de pensar en com fer millor la meva feina. Vint-i-quatre hores, set dies a la setmana d’intensitat. És cert que “només” treballo unes 12 hores al dia i sis dies a la setmana, però no puc deixar de pensar-hi en cap moment. Se’m fa dur, molt dur, moltes més vegades de les que us podeu imaginar. Però també em fa feliç, molt feliç.

Seguim amb les classes d’anglès per adults, quatre nivells diferents. Intensiu d’alemany i converses one-to-one en espanyol. La cafeteria obre de 10 a 14 i de 17 a 20. Les bicicletes segueixen disponibles per llogar de 10 a 17.30. Els menors segueixen venint per les tardes a aprendre anglès i a fer activitats vàries. L’espai de dones obre els dimecres i els dissabtes. Els partits de futbol es juguen els dissabtes, sovint contra un equip format per locals. Tot segueix funcionant. Com sempre. Com últimament.

Segueixo aprenent. Segueixo aprenent que l’ésser humà és fort, sobretot quan es troba en situacions de supervivència. La gent (sobre)viu esperant un passaport que els permeti avançar en una altra direcció. L’ésser humà s’adapta, confia en el canvi i viu d’esperança. L’ésser humà és capaç de somriure quan inclús el que l’envolta sembli un impediment per fer-ho. I em sorprèn. 

Em sorprenen els SOMRIURES diaris. I m’adapto, i somric amb ells. I em pregunto, com pot ser. Podria jo somriure en la seva situació? I m’acostumo a tenir-los. I m’encanten. I em falten quan no hi són. I marxen, a vegades, però tornen. Sempre tornen. I em segueix sent extrany. Però aprenc. Aprenc molt.

Hi ha dies que podria plorar i riure a la vegada. Les hores de feina s’acumulen i es noten al cos. La il·lusió segueix i fa que els moments dolents, siguin una mica menys dolents. Hi ha dies que vols que acabin i altres que no acabin mai. Extrems. Sí, constantment. 

Però en el fons, tot segueix igual, un grup de persones donant el millor de sí intentant donar més sentit al temps dels altres. Sempre els hi dic, no és temps perdut, esteu aprenent moltíssim. No sou refugiats, sou persones. Però clar, se’ls hi fa difícil d’entendre i més quan els zero graus i el vent fan sentir l’hivern ben a prop. Venen dies durs i l’organització es troba en un moment amb poques ajudes econòmiques que fan parar els trajectes al camp. No hi ha prou diners per seguir pagant la benzina necessària per fer uns quinze viatges diaris al camp. Són quatre kilòmetres d’anada i quatre més de tornada. Una distància assequible en bicicleta o inclús a peu. Però no a l’hivern. I es torna a fer dur, perquè poses noms i cares a totes aquelles persones que possiblement no sortiran del camp durant uns mesos.

Et necessitem. Necessitem la teva ajuda. Necessitem seguir proporcionant classes d’anglès, suport pscicològic i legal. Necessitem fer el procés d’ensenyament a les escoles gregues més fàcil i acollidor. Necessitem seguir proporcionant espais d’il·lusió. Necessitem seguir veient somriures. Ens ajudes?

Aroa Sancho,

Polykastro - Grècia

Desembre 2018

----------------------

Per ajudes visiteu el web d'OCC