11 novembre - "Malipayong"

A Kiblawan, per Tots Sants, Marrameu no torra castanyes a la vora del foc, perquè hi fa massa calor i no hi ha castanyers. I ningú no menja castanyes,  panellets, ni moniatos... Així, doncs, ha estat un Tots Sants ben diferent. 

Aquesta festa coincideix amb la meitat del curs escolar i aprofiten per fer una setmana de descans. És a dir, hem tingut una setmana de vacances, en la que hem fet activitats ben diverses i divertides. 
Per començar, dilluns vam anar amb tots els professors i treballadors de l'escola a passar el dia a un "resort". Segurament us ve al cap un complex hoteler de luxe, amb el mar de fons, amb palmeres i una gran piscina... Doncs, bé, us haguéssiu endut una decepció... Aquí, un "resort" és el que nosaltres entenem per una piscina pública. Vam pagar l'entrada, que ens va donar dret a banyar-nos i a fer servir un "purok", que és una cabana amb una taula i, en aquest cas, també hi havia un karaoke amb micròfon i altaveus. Ens vam banyar en una piscina d'aigua tèrbola coberta per un tendal amb pantalons curts i samarreta, ja que aquí vesteixen de manera molt cauta. Més tard, vam fer a la barbacoa el peix i la carn que havíem portat de l'escola i els vam combinar amb l'arròs, que també havíem traginat. Al llarg de tota la jornada, les cançons del karaoke ens van servir de banda sonora, algunes amb més gràcia que d'altres.

Amb l'arribada de la lluna vam despedir-nos dels mestres i vam iniciar la nostra segona petita aventura. Passaríem la nit a Molopolo, acompanyades pels alumnes de 'Grade 11', l'Efren, el Larry, el Marlon, la Miss Faith, la Miss Jenny i la Miss Junaflor. Com si d'unes colònies es tractés vam començar la nit amb uns jocs de cohesió. 

L'objectiu de la trobada era convertir un grup classe, amb forces problemes interns, en un equip. Així doncs durant tot el cap de setmana els i les mestres van dur a terme, de forma voluntària, diferents dinàmiques per enfortir lligams, trencar barreres i resoldre conflictes entre els estudiants.  Va ser una estada molt emotiva i emocionant que ens va fer reflexionar molt a nosaltres també. Vam

confirmar el que ja sospitàvem: una acció tutorial ben feta i treballada en un grup classe és absolutament imprescindible si el que volem és afavorir un procés d'ensenyament-aprenentatge enriquidor, plaent i efectiu. Després de la intensitat d'aquest parell de dies, vam culminar la nostra estada a la piscina. Quina bona remullada ens vam fer! A més vam ensenyar-los alguns jocs i hi vam jugar plegats, quina passada poder compartir-los amb tots/es elles.

Durant els següents dos dies (dimecres i dijous) vam descansar, mirar pel·lícules amb alguns dels nostres companys de la comunitat i vam anar a alguna que altra festa d'aniversari. 

El dia 2 de novembre va ser un dia sorprenent. Sorprenent perquè era la primera vegada que passàvem un dia de  Difunts al cementiri. I no pas en cementiris qualsevol, aquests estaven al mig del camp i per arribar-hi era imprescindible posar-se les bambes (excepte els

Filipins, que porten xancletes per tot i en tenen un domini extraordinari) i fer una petita excursioneta. Les riuades de gent en els cementiris Filipins durant aquest dia és impressionant. I no, no us imagineu a gent trista, plorant i vestida de negre. Aquí les famílies es reuneixen al voltant de les tombes dels familiars i mengen, preguen, encenen espelmes, canten i riuen plegades. Per acabar el dia i aprofitant l'aniversari de l'Ate Glenn (propietària de la casa on vivim) vam fer un bon sopar per celebrar-ho.

Amb sol i un cel ben blau va arribar el dissabte i, juntament amb la comunitat escolàpia i la Sra. Nanay, que tant ens cuida, vam anar a Sta.Maria, una platja amb palmeres i amb una sorra força blanca. Estàvem absolutament emocionades no us ho negarem. Era el nostre primer dia de platja a Filipines i què millor que compartir-lo amb aquells/es que ens han cuidat i acompanyat en aquesta primera part de l'aventura. 

Deixant enrere aquesta setmana frenètica, hem reprès les classes. La veritat és que estem contentes amb la nostra feina aquí. Seguim treballant amb grups reduïts i estem descobrint la complexitat de treballar amb alumnes que no parlen la mateixa primera llengua. D'alguna manera ens ha fet evidenciar i empatitzar amb aquells alumnes que arriben a casa nostra sense conèixer la llengua del país. Són molt valents, d'això no en tenim cap dubte, perquè fer-se entendre i entendre els demés és una batalla constant. 

Nosaltres estem aprenent la seva llengua, el Bizaya, i...mare meva com suem! "Wala ko kasabot" (no t'entenc) és la nostra frase "trending topic". 

Estem molt "malipayong" (contentes) i seguim amb molta energia. 

Una forta abraçada. 

Laura i Núria