16 novembre - Gràcies a tots els que ho feu possible

Ja vàrem penjar una entrada en la que explicàvem com les famílies de la Núria i Laura es trobaven per compartir un sopar i les seves anècdotes.

Ara els pares de la Núria Martínez, ens han fet arribar aquest escrit que us compartim. 

Gràcies a tots els que ho feu possible!

La Núria i la Laura acaben ben aviat la primera de les tres etapes del seu voluntariat.

Com a pares de la Núria sabem que aquest primer a reveure serà sentit. Un adéu a Kiblawan, a la seva gent que tan bé els ha rebut i acollit.

En certa manera, i des de la distància, ens sentim còmplices de les experiències i les emocions que la Núria ens ha anat explicant al llarg d’aquests primers mesos; del seu dia a dia ple de realitats diferents, de vivències sorprenents i molt especialment de la bona gent, sempre disposada a donar-ho tot a canvi de res. Realitats ben diferents però infinitament enriquidores.

Recordo el dia que va marxar a l’aeroport del Prat. Moment d’una intensitat que com a pares encara no havíem viscut mai. Certa por davant del desconegut, de la distància i de l’enyorament.

Avui, però, la trobem a faltar, sí, però estem contents. I ho som perquè com a pares llegim en la seva veu i la seva mirada que aquesta experiència la fa molt feliç i l’enriqueix.

Som conscients que l’aprenentatge de vida de la Núria al llarg de la seva estada a Filipines, a les escoles i comunitats, és i serà encara al llarg d’aquests mesos intens i valuós. Els queden noves realitats per conèixer i adaptar-se, per col·laborar i per donar allò del que saben com a mestres i del que són com a persones.

Sabem que en un món tant accelerat i sovint maldestre, queden realitats on hi ha gent que empeny  la vida pausadament i  donen un valor especial, malgrat les adversitats, a que les persones se sentin acollides.

És per això que la Laura i la Núria tenen en tots vosaltres l’oportunitat de donar, sí, però molt especialment de rebre encara més una gran experiència de vida.

Gràcies, doncs, a tots els alumnes i la gent de Kiblawan. Gràcies la comunitat escolàpia de Filipines. Gràcies Escola Pia de Catalunya, i ... Gràcies a tots els que ho feu possible!

Thank you so much to everyone in Kiblawan. Thank you to every single student, thank you to te Escolapis community in Philippines as well as here in Catalunya. We thereby thank everyone of you who make it happen and make it possible

                                           Joan Martínez i Maria Sarrau

11 novembre - "Malipayong"

A Kiblawan, per Tots Sants, Marrameu no torra castanyes a la vora del foc, perquè hi fa massa calor i no hi ha castanyers. I ningú no menja castanyes,  panellets, ni moniatos... Així, doncs, ha estat un Tots Sants ben diferent. 

Aquesta festa coincideix amb la meitat del curs escolar i aprofiten per fer una setmana de descans. És a dir, hem tingut una setmana de vacances, en la que hem fet activitats ben diverses i divertides. 
Per començar, dilluns vam anar amb tots els professors i treballadors de l'escola a passar el dia a un "resort". Segurament us ve al cap un complex hoteler de luxe, amb el mar de fons, amb palmeres i una gran piscina... Doncs, bé, us haguéssiu endut una decepció... Aquí, un "resort" és el que nosaltres entenem per una piscina pública. Vam pagar l'entrada, que ens va donar dret a banyar-nos i a fer servir un "purok", que és una cabana amb una taula i, en aquest cas, també hi havia un karaoke amb micròfon i altaveus. Ens vam banyar en una piscina d'aigua tèrbola coberta per un tendal amb pantalons curts i samarreta, ja que aquí vesteixen de manera molt cauta. Més tard, vam fer a la barbacoa el peix i la carn que havíem portat de l'escola i els vam combinar amb l'arròs, que també havíem traginat. Al llarg de tota la jornada, les cançons del karaoke ens van servir de banda sonora, algunes amb més gràcia que d'altres.

Amb l'arribada de la lluna vam despedir-nos dels mestres i vam iniciar la nostra segona petita aventura. Passaríem la nit a Molopolo, acompanyades pels alumnes de 'Grade 11', l'Efren, el Larry, el Marlon, la Miss Faith, la Miss Jenny i la Miss Junaflor. Com si d'unes colònies es tractés vam començar la nit amb uns jocs de cohesió. 

L'objectiu de la trobada era convertir un grup classe, amb forces problemes interns, en un equip. Així doncs durant tot el cap de setmana els i les mestres van dur a terme, de forma voluntària, diferents dinàmiques per enfortir lligams, trencar barreres i resoldre conflictes entre els estudiants.  Va ser una estada molt emotiva i emocionant que ens va fer reflexionar molt a nosaltres també. Vam

confirmar el que ja sospitàvem: una acció tutorial ben feta i treballada en un grup classe és absolutament imprescindible si el que volem és afavorir un procés d'ensenyament-aprenentatge enriquidor, plaent i efectiu. Després de la intensitat d'aquest parell de dies, vam culminar la nostra estada a la piscina. Quina bona remullada ens vam fer! A més vam ensenyar-los alguns jocs i hi vam jugar plegats, quina passada poder compartir-los amb tots/es elles.

Durant els següents dos dies (dimecres i dijous) vam descansar, mirar pel·lícules amb alguns dels nostres companys de la comunitat i vam anar a alguna que altra festa d'aniversari. 

El dia 2 de novembre va ser un dia sorprenent. Sorprenent perquè era la primera vegada que passàvem un dia de  Difunts al cementiri. I no pas en cementiris qualsevol, aquests estaven al mig del camp i per arribar-hi era imprescindible posar-se les bambes (excepte els

Filipins, que porten xancletes per tot i en tenen un domini extraordinari) i fer una petita excursioneta. Les riuades de gent en els cementiris Filipins durant aquest dia és impressionant. I no, no us imagineu a gent trista, plorant i vestida de negre. Aquí les famílies es reuneixen al voltant de les tombes dels familiars i mengen, preguen, encenen espelmes, canten i riuen plegades. Per acabar el dia i aprofitant l'aniversari de l'Ate Glenn (propietària de la casa on vivim) vam fer un bon sopar per celebrar-ho.

Amb sol i un cel ben blau va arribar el dissabte i, juntament amb la comunitat escolàpia i la Sra. Nanay, que tant ens cuida, vam anar a Sta.Maria, una platja amb palmeres i amb una sorra força blanca. Estàvem absolutament emocionades no us ho negarem. Era el nostre primer dia de platja a Filipines i què millor que compartir-lo amb aquells/es que ens han cuidat i acompanyat en aquesta primera part de l'aventura. 

Deixant enrere aquesta setmana frenètica, hem reprès les classes. La veritat és que estem contentes amb la nostra feina aquí. Seguim treballant amb grups reduïts i estem descobrint la complexitat de treballar amb alumnes que no parlen la mateixa primera llengua. D'alguna manera ens ha fet evidenciar i empatitzar amb aquells alumnes que arriben a casa nostra sense conèixer la llengua del país. Són molt valents, d'això no en tenim cap dubte, perquè fer-se entendre i entendre els demés és una batalla constant. 

Nosaltres estem aprenent la seva llengua, el Bizaya, i...mare meva com suem! "Wala ko kasabot" (no t'entenc) és la nostra frase "trending topic". 

Estem molt "malipayong" (contentes) i seguim amb molta energia. 

Una forta abraçada. 

Laura i Núria

9 novembre - Un salt en el mapa !

Fem un gran salt al mapa per traslladar-nos, en aquesta entrada, de Filipines a Grècia, per presentar-vos una altra "solidària": l'Aroa Sancho. Professora d'anglès de l'Escola Pia de Sarrià que com a Núria i la Laura, han fet el pas.

L'Aroa va fer seva la crida que l'Escola Pia va fer per anar a col·laborar als camps de refugiats de Grècia, i tot just fa 4 dies que hi ha arribat.

Us situem. Ara fa tres anys l'Equip de Govern de l'Escola Pia de Catalunya (EPC) va enviar una circular a tots els col·laboradors de les institucions escolàpies a Catalunya, preguntant si ja ho teníem tot a punt per acollir els refugiats/des que l'estat espanyol es va comprometre a rebre com a resultat dels acords signats amb la Unió Europea.

La trista icona dels camps de refugiats

Però, ai las! malgrat tenir tot llest, no arribaven. Vam participar en fòrums sobre migració, manifestacions, xerrades. Volíem acollir.
Però vist l'immobilisme de l'Estat,  ens vàrem aplicar allò de... si Mahoma no va a la muntanya....
Així va ser com es va decidir enviar a un membre de l'Equip de Govern de l'EPC als camps de refugiats: la Sara Camps. Allí vàrem establir contactes i acords amb l'associació Open Cultural Center (OCC), per tal que professors/es de l'Escola Pia poguessin fer estades de diversos mesos, col·laborant amb ells en les escoles i centres infantils que l'OCC té als camps de refugiats, concretament a Polycastro
I dit i fet. La Sara va tornar a Barcelona un mes després i vàrem fer la crida.
Ara és l'Aroa Sancho que ha donat el pas, i es troba al camp de refugiats de Nea Kavala, prop de Polykastro, Grècia, començant a treballar com a educadora amb nens i nenes provinents de regions arrasades pels conflictes armats.

Camp de refugiats de Nea Kavala, a Polycastro, Grècia

De moment només us la presentem. Mica a mica anirem afegint informacions que l'Aroa. Li hem de donar temps per situar-se. 
Però una primera frase que ens ha enviat per Whatsapp, ja ens ajuda a situar-nos: 

"Necessiten ajuda. 

Espero aconseguir que els seus dies 

passin més ràpid i siguin una mica més divertits"

L'aroa és la segona de la fila de darrere, començant per l'esquerra

Aroa, molta sort, i gràcies per la teva solidaritat !

8 de novembre - Carta a l'Esplai Can Colapi

La Núria Martínez ha enviat una carta al seu esplai.
Una carta ben bonica que us convidem a llegir.... o potser hauríem de dir a meditar.
Podeu veure-la al web de l'Esplai Can Colapi de Sabadell, fent clic sobre el seu logo

2 de novembre - Kumain! (A dinar!)

"Kumain!" és la paraula en llengua tagal per cridar a taula. Seria el nostre " A dinar! ".

La Laura i la Núria ens fan cinc cèntims dels àpats i costums entorn a la taula. Aquí us deixem la seva crònica.

KUMAIN !

Buko juice: llet de coco per esmorzar

Una de les coses a la que ens hem hagut d'adaptar ha estat la seva manera de menjar. Val a dir  que mengem molt a gust i no passem gens de gana. 

Tot i que tendeixen a picar durant tot el dia, fan cinc àpats ben definits, semblants als catalans, però en horaris diferents.  

Mango amb vinagre i sal per treure-li l'amargor.

La Núria servint-se aigua de coco.

Per començar, sobre les 6, esmorzem. Com que ho fem a casa soles, prenem un got de llet (en pols) amb cereals o llesques de pa amb melmelada, crema de cacauet o “nutella”, aigua de coco, una mena de Cacaolat g... 

Els filipins, però, mengen arròs, carn, peix, ous, sopa...

Milk Bars: Cacaolat gelat

Més tard, a les 9, prenem l’esmorzar de mig matí, que consisteix o bé en torrades o galetes salades que portem de casa o bé menjar que comprem a la “canteen” de l'escola. 

Aquesta mena de "snacks" els prenem tant per esmorzar com per berenar. Aquí alguns exemples variats: 

Pastís de Mango

Un altre tipus de pastís de mango

Pa de coco

Bonana Cue:  Plàtan fregit

Biko: arròs dolç

Panet amb plàtan  i una magdalena de xocolata

Un coca amb crema de plàtan

A les 11:45, dinem i a les 7, sopem. Ho fem a la comunitat amb els escolapis. Ens cuina la “Nanai” (a les dones grans se les anomena així). Té la mà trencada amb els fogons. És ella també qui ens para taula, però són els escolapis els que freguen els plats havent sopat... i nosaltres hi col·laborem, és clar!

La Nanai ho deixa tot a punt per sopar.

Al mig de la taula se situen fonts i cadascú se serveix al seu plat, on fan tot l’àpat. Sempre hi ha arròs que s’acompanya amb carn de pollastre o de porc, sopes, peix, verdures...  De vegades hi ha fruita, però no com a postres, sinó que la barregen amb l’altre menjar.

L'arròs que no falti mai! Com no falta el pa a les taules catalanes.

Tenen fruita molt diversa i diferent de la que estem acostumades. A veure si en coneixeu alguna:

Dragon fruit

Grapefruit o Pomelo sencer (Aranja en català). Primer pensàvem que era un coco.

Pelant una Aranja

I aquí un Marang

I aquest, el Marang un cop pelat i preparat per menjar.
A la vista sembla una Xirimoia, però de gust diferent.

I aquí un Durian.... no hem sabut trobar-hi
cap paral·lel a cap fruita catalana.

Aquest segur que l'heu conegut; Mango.
Però és una de les diverses varietats que hi ha.

I aquest tan bonic és el Rambutan

I a vosaltres us semblarà un all,
però és un Mangosteen.  Boníssim!

I això són Lazones,

Quan les famílies filipines han de celebrar algun esdeveniment important, com ara aniversaris, batejos, aniversaris de casament... fan grans festes on es conviden els amics, els coneguts i els saludats... i duren tot el dia. La gent hi va fer algun àpat. A part de l’arròs, el plat estrella és el “lechon”, un porc rostit que el col·loquen sencer sobre la taula. La pell és cruixent i la carn de dintre, tendra. A més, hi ha molts plats amb porc. També hi ha “pansit” (fideus) i pasta amb maionesa i trossets de gelatina.

Lechón. avui hi ha festa grossa!

Pel que fa als costums, abans de començar i a l'acabar tots els comensals es posen drets, se senyen i diuen una pregària per donar gràcies pels aliments. Es veu que és costum no parlar gaire mentre es menja i s'han d'esperar a l’acabar. Tot i això, quan hi som nosaltres, ens passem l’estona xerrant i fem una mica de sobretaula.

Halo-halo: vol dir “barrejat-barrejat”. 

Porta boles de gelat d’ube (una fruita), 

gel picat, trossos de gelatina, cereals, 

una variant del flam, una espècie de fesols, etc.  

Quant a l'ús dels estris, també és diferent. No fan servir ganivet! En tenen, però queda reservat per cuinar. Cadascú té una cullera i una forquilla, que usen alhora. Tampoc utilitzen tovallons.

Fent referència als gustos, cuinen amb poca sal i poc picant, tot i que algunes persones s'afegeixen “chilli” al seu plat. 

En general, els agrada molt el dolç i, per això, moltes salses tenen tocs endolcits.

Amb tot, han estat moltes coses noves a les que ens hem hagut d'acostumar. Ara ja estem del tot adaptades, però al principi se'ns feia una muntanya menjar arròs a cada àpat, que, com podeu constatar, és denominador comú de totes les menjades. A més a més, teníem dificultats per anar de ventre (res greu, però). I quan enllacem moltes invitacions a festes, ens cansem de menjar porc. Tanmateix, ens agrada força tastar nous gustos i la majoria de menjars que mengem ens agraden. 

Casaba: feta amb “sweet potato” embolicades amb fulla de plataner

Doncs apa, us deixem per avui. Fins la propera. Esperem que us facin  "Magagandang tubo".... que en tagal vol dir "Bon profit!"

                                                                        Laura i Núria.